Pel Delta de l'Ebre

Hem estat uns dies pel delta de l'Ebre i com sempre us deixo unes fotos, encara que no n'hi ha cap que m'agradi com ha quedat, crec que haure de fer un passet més en això de les fotos i deixar de fer les coses per intuïció, de fet fa temps que ho penso però no ho acabo de fer. La dels peus d'en Martí si que m'agrada per cert.

Vam estar passejant per la platja de lo Trabucador, es molt maco tot allò, ample, natural, hi havia alguna medusa que la mediterrània va expulsar del seu ventre, ocells de diverses classes, distàncies i llums particulars, i merda, molta merda, es lamentable com un parc natural tan singular i ple de vida, tan especial i sensible, hi hagi persones que siguin capaces de tirar llaunes, ampolles, gots de plàstic, tampax, bolquers, bosses, etc..., realment em va costar creure-ho i entendre-ho malgrat que ho tenia davant dels ulls. Ni els polítics, ni les autoritats de la zona, ni els agents rurals, ni la gent que hi anem a passar uns dies entenem que es realment el Parc Natural del Delta de l'Ebre, parlo en general naturalment, perquè si ho entenessim hi posaríem remeï, de fet no en faria falta si la gent no fos tant porca, realment no tenim solució. La Glòria i en Josep, el matrimoni de la casa on ens varem allotjar del qual en parlarem mes endavant, em van dir que gent de la zona fan voluntariats per anar a netejar la porqueria que els que hi van a acampar, amb tendes, autocaravanes, etc... i deixen, que us asseguro no es poc, encara que apart de qui va a acampar segur que hi ha gent que hi va a torrar-se i fornicar que deuen ser els que "millor" ho cuiden, evidentment.

Us diré per ser sincer que no he sentit la màgia, la magnitud, lo impressionat que es fins que no vaig arribar a casa i vaig començar a revelar fotos. Allà no em va acabar de convèncer, d'agradar, d'estimular, pensava "esta bé però no per tornar-hi", ara ho lamento i demano perdó al Delta per haver estat capàs de no sentir-lo com mereix quan hi era.

També vam  anar a Sant Carles de la Ràpita, feia molts anys que no hi anava i crec que no te res a veure amb el que es ara. Recordava mentre passejava que de fet no recordava res, només que era un poble de pescadors, que feien una sarssuela de peix collonuda a algun restaurant aprop del port i poca cosa més, ara ha crescut molt des de que jo no recordo res de com era, es més turístic però te el seu encant.

Quan anàvem pel passeig cap a buscar un lloc per sopar va passar una cosa que intentaré explicar sense enrotllar-me gaire.

El passeig en aquesta zona feia baixada, un matrimoni, dos fills de uns quatre i dos anys, el nen número 1, de 4 anys, cau per darrera nostre amb un scooter, la mare que hi va, el nen "no m'he fet mal, no m'he fet mal", la mare li diu al pare "vigila al nen número 2", el nen número 1 deixa de ser protagonista per donar protagonisme total i absolut al nen número 2, de dos anys, que enfilat damunt de una d'aquelles motos de plàstic que tenen les rodes grans i amples i s'impulsen amb els peus, doncs el nen tenia els peus ben alimentats perquè va fotre tres impulsos o quatre i va agafar molta velocitat passeig avall, això tindria importància relativa si no fos perquè anava de caps cap unes escales molt altes i perilloses, ja que son de pedra aplacada i tenen molt de canto viu, us asseguro que vaig veure el perill quan el nen va fer el segon impuls i sense haver-ho pensat vaig arrencar a córrer perquè el veia de dalt a baix, el vaig poder agafar de les aixelles just quan li faltava un pam per caure. Vaig notar com una llum dins meu en aquell moment que el vaig enxampar. Jo que estava a punt de arrancar a suar vaig deixar el punt i vaig arrancar a suar com un carboner de les màquines de tren d'aquelles antigues. L'Aurora diu que li vaig salvar la vida, perquè tant petit s'hages matat en caure per allà, jo no se si li vaig salvar la vida, però si que almenys li vaig salvar una bona temporada a l'hospital. Sincerament, al cap de 30 segons em vaig començar a sentir molt bé i per acabar de assaborir el plaer aquest interior que sentia, per acabar de volar sense fer-ho ni semblar-ho, que ja sabeu que em costa expressar coses, en Martí, el meu Martí, em diu "Papa, li has salvat la vida a aquest nen, ets un heroi", certament semblava un gall d'indi d'inflat, i tot i que li deia "si com l'spiderman" no em vaig emocionar tant com ara que estic escrivint això i secant les llàgrimes emocionades que em cauen per sota les ulleres. Per no enrotllar-me gaire, deu n'hi do.

També vam anar a Benicarló i Peníscola, vam passejar per on anava quan hi vivia, bars, sales de màquines, carrers, on vivia, on treballava, etc..., ha canviat molt, moltíssim, de fet feia uns vint i cinc anys que no hi anava i les coses canvien en tant de temps. Doncs bé, desprès de tants anys de no anar-hi, amb tot el que ha crescut el poble, els bars i terrasses que hi ha, la casualitat em va posar un porc al mig del carrer, te collons. No era un porc literalment, ni tant sols metafòricament, es només una forma de definir a algú que no existeix per mi mes enllà del espai físic que ocupa, algú que ens ha fet molt de mal en el seu dia i gràcies a aquell que de vegades parlo es passat i molt passat, doncs bé, el que deia, un porc al mig del carrer, mitja volta i cap un altre lloc. Vam anar a menjar uns bocates i desprès a Peníscola a passejar entre la marabunta de gent, intransitable el passeig, brutal el creixement del poble.

Entre altres coses vam llogar una petita embarcació al port de Sant Carles de la Ràpita que apart del ridiculillo que fèiem sortint del port vam passar dues bones hores de navegació i bany amb un capita d'excepció, el Capita Martí dels Set Mars que enganxat al timó amb mà ferma i sense vacil·lacions ens portà a conèixer una part de la Mediterrània desconeguda pels nostres ulls.

I bé, fins aquí el relat, si se'n pot dir així, de la nostra sortida al Delta de l'Ebre, però...

...però em queda una cosa per dir, la Glòria i en Josep, en Josep i la Glòria. Tenen la casa de turisme rural Lo segador al Poble Nou del Delta que es on ens vam allotjar, aquí us deixo l'enllaç i us recomano si heu d'anar cap al Delta trucar-hi http://www.losegador.com/ , però aquí no em va passar com amb Lo Delta, aquí vaig veure de seguida que es tractava d'unes persones molt especials, i realment no crec haver-me equivocat en res. Ens van tractar de meravella o millor, no hi ha un no, ni un potser ni tant sols una distància, arribes i ja està, ja et coneixen de tota la vida, t'aconsellen, t'expliquen coses del Delta, de l'arros, de la casa, quan la van comprar, com l'han arreglat, de la neta, dels fills, sempre amb un somriure, sempre atents, sempre educats, en definitiva gent d'aquella que val la pena conèixer i escoltar per elles mateixes i per la passió que posen en el que fan. Estan molt involucrats en la causa Saharauí i a la casa hi havia una nena, potser dues que estaven passant aquí una temporada, però apart d'això crec que son d'alguna associació que ajuda a aquesta gent que no la vida, sinó els putos polítics i les putes religions tracten des de fa molts d'anys com si fossin animals o pitjor, en diuen camps de refugiats i jo en dic camps de concentració perquè ningú s'ha de refugiar de res si no es que l'ataquen. Bé, el que deia una gent meravellosa, molt implicats en una bona causa i agradables. De fet tota la gent que hem anat tractant pel Delta ha estat molt simpàtica i agradable, gent atenta i amb ganes de parlar, gent que et fan sentir bé de ser allà, es a dir, gent que malgrat siguis de fora i no et coneguin de res et saluden quan passes, et parlen, t'expliquen, etc.. de fet al matí anava a fer un carajillet a un bar que hi ha i el primer dia ja era un mes entre aquella gent gran que només dient-lis Bon dia ja et saluden i et parlen com si portessis allà tota la vida.

En definitiva, si teniu pensat anar al Delta truqueu a la Glòria, si no teniu pensat anar al Delta repense-us-ho i truqueu a la Glòria i si ja hi heu trucat, enhorabona heu fet una bona elecció.

Au, bona nit i tapat.

CLICKA SOBRE L'IMATGE