Onze de Setembre, Visca la Terra Lliure, Visca catalunya

Bé, poques coses diré, crec, penso, imagino, però serà complicat dir poc.
Dir que vaig estar a Barcelona a la marxa per l'independència seria una mica com portar aquelles samarretes que posen "Jo també vaig ser-hi", i aquestes samarretes no m'agraden, per tant només us diré el que un cor boig com el meu pot sentir sense saber-ho, per coses que a d'altres els hi semblen absurdes, sense sentit ni perquè.

A qui cregui que es absurd haver-se mobilitzat d'aquesta manera, podria dir-li que mes absurd es no ser-hi quan el teu país et necessita, quan els nostres polítics son xixarel.los que volen complir amb qui no compleix amb el nostre país, encara que ara molts s'apuntin al carro de l'independència amb paraules mes o menys contundents, es igual acabaran pagant la seva ambigüitat Quan no ens queda res mes que demostrar als d'aquí i als d'allà que som el que som perquè ho som no perquè ens hi haguem tornat, som catalans orgullosos de ser-ho, i ho serem fins arribar a la sang si cal, no hi ha res més.

A qui cregui que no te sentit, els hi diria que el sentit a les coses li dona el sentiment de la gent, del poble, de les persones, i us puc assegurar que poques coses hi ha que tinguin mes sentit que un poble que camina junt per la seva terra, hi havia bebès, mainada, joves, vells, molt vells i molt joves, també alguna bella i moltes velles, cotxets, cadires de rodes, respiradors, gent amb síndromes diversos, japonesos, com no, d'esquerres i de dretes, peluts i pelats, guapos i lletjos, gossos i gats, es a dir una munió de personal de totes les capes i status socials. Si algun dia arribem a ser independents, que ho serem mes tard que aviat, de tots aquells que érem allà o els que ens succeeixin, hi hauran grups diferents i enfrontats però el Dimarts Onze de Setembre del dos mil dotze tots érem allà amb una idea comú, estem fins els collons i reclamem la nostra independència. Com va dir un bon home que es catedràtic " Si desprès de tres cents anys no hem arribat a entendre'ns ni a respectar-nos, poca cosa mes es pot fer per trobar solucions. Te sentit, no?

A qui no entengui el perquè d'aquesta mobilització massiva, bé, doncs a aquesta gent no els hi diré res perquè si no entens el perquè a dia d'avui tampoc jo podré fer-te'l entendre.

Jo només era una formigueta mes al formiguer, però l'hivern es llarg i carregat de fred. Em va emocionar molt la calma amb que tothom cantava, cridava in-inde-independència, que vol aquesta tropa?, un nou estat a Europa, etc..., amb calma, tranquil·litat, sense gestos violents, ni estres, tot molt lògic i pausat. Dic això perquè també vaig anar a la del Deu de Juliol de fa dos anys, la del estatut que ens van cardar amb mentides i gràcies a uns polítics nefastes que ens governaven, igual de nefastes que els que tenim ara, i allà, aquell dia es cantava i cridava el mateix si fa o no fa, però amb un gran diferència, la ràbia, aquell dia hi havia molta ràbia, moltíssima, Dimarts no, Dimarts tot era perquè havia de ser, natural, sentit i sense cap mes motivació que la de dir, n'estem fins els collons de ser insultats, menyspreats, menystinguts, humiliats i robats, n'estem fins els collons i aviat direm fins aquí hem arribat. Heu fomentat l'odi cap a nosaltres i us plantarem cara. Així ho vaig entendre, així ho entenc ara i espero poder continuant entenent el mateix d'aquí endavant.

CLICKA SOBRE L'IMATGE