Per començar tal i com et vaig dir poc abans de que marxessis tu no has estat el meu avi, has estat el meu pare i això es una cosa que m'ha quedat molt marcada, perquè vas fer moltes coses per mi que jo no hagués fet, ni faig, per mi mateix ni ara faria pel meu fill si tu no m'ho haguessis ensenyat, malgrat les discussions que hem tingut que van ser forces i fortes, malgrat el no voler fer cas ni de tu ni de ningú, malgrat la meva estupidesa, rebeldia, xuleria, malgrat tot això vaig aprendre tantes coses que avui no puc deixar de pensar-hi a diari per continuar endavant. Vaig quedar molt marcat de petit avi, ara me'n donc conte, apart de l'abandonament del meu pare la societat abans no acceptava amb naturalitat aquestes coses, i tot i que al barri mai em vaig sentir malament o atacat no tinc el mateix record del col.legi. Mirat des de la perspectiva de l'avui crec que si hagués estat mínimament fort no m'hagues tancat tant en mi mateix com vaig fer, ni hagués fet moltes de les idiotades que vaig fer, però això ja es passat i el passat està per recordar-lo només un minut al dia, i jo ja l'he gastat avui.
Encara que el meu cervell te una cosa que es diu TDAH, si ja se que es una mariconada, però es el que van dir, malgrat aixó que m'ha esborrat moltes coses de la meva infantesa i joventut tinc molts de records de tu i amb tu. Ara que porto en Martí a futbol, no ens treurà de la misèria però t'asseguro que estaries orgullós de veure'l jugar, es petit i sec però te mes collons que un toro, no com jo que era un cagat dels collons, aquest es valent, com a tu t'hagues agradat que fos jo i no ho era, com et deia ara que el porto m'enrecordo molt d'aquells entrenaments a l'Estadi de la Joventut, amb aquella fred que feia, molls, i sempre allà amb mi, amb el 124 amunt i avall, carregat de criatures mal parides però allà pel teu net.
"No se com et pot agradar tant el bar Juanitu, ets un bohemio", no se quantes vegades vas arribar a dir-me-ho això, moltíssimes. Però avi, en confiança, entre poc i massa, que tu estaves amariconat perdut, no entraves a un bar ni a demanar l'hora.
No recordo mai, que em parlessis malament del meu pare i se que moltes vegades t'havies de mossegar la llengua quan el paio s'enrecordava de venir a veure'ns i jo només tenia ulls pel meu pare, suposo que per tu deuria ser dur veure com ens tenia enganyats d'una forma tan cruel, jugant amb la nostra innocència. Quan ja vaig ser mes gran tampoc recordo que me'n parlessis malament, però si em vas explicar algunes coses que et van passar amb ell, i quantes vegades "Juanitu, si fos per mi...pero aquesta dona...", t'entenc perfectament. Quan em vas dir abans de marxar, plorant, "Juanitu, només hi ha una cosa de la que m'arrepenteixo, no t'havia d'haver deixat anar a viure amb el teu pare", no ho haguessis pogut evitar avi, jo encara no era ni jove i ja era un rebel, ja tenia algun vici, ja em pensava que'm menjaria el món. Jo he arribat a odiar, odiar de veritat el meu pare, se que es l'odi visceral, i t'asseguro que no li desitjo a ningú que el conegui l'odi, odiar es el pitjor del sentiments que he conegut avi, gràcies a aquell que diuen està a dalt fa anys vaig perdre l'odi cap a ell per quedar-me en la indiferència mes absoluta, no ho haguessis pogut evitar i son coses que ja han passat i passades queden.
Poc abans de marxar em vas dir "Quan jo em mori a aquesta dona no l'aguantarà ningú", i tenies molta raó, però pots estar tranquil perquè dels dos fills que vas tenir n'hi ha un que te el cap molt ben posat, i així com un només pensa en que pot treure de tot això l'altre es preocupa de que no li falti de res i em consta que la te molt ben atesa. Jo no la vaig a veure mai avi, van passar un parell de coses que m'han tancat el cor cap a ella, ja saps que jo soc una mica com tu i si faig ratlla es ratlla. També podria parlar-te de la meva mare, però trobo que no cal, perquè ja saps que desprès de totes les putades que ha hagut d'aguantar d'uns i altres, entre elles teves i de la iaia també, no ens enganyéssim, saps que te un cor i una paciència que hauran de fer el cel mes gran quan la cridi el gran cabró perquè sinó no hi cabrà ningú mes.
Ara em ve al cap quan vam treballar amb en Vicenç, que tu estaves fent d'encarregat general a aquella obra tant gran de Malgrat, hi vaig anar dos o tres dies crec, mentre començàvem una de nova, al cotxe anant cap allà em vas dir, "Juanitu, tu no facis cas del que diguin, que es normal i jo ja ho se", "Que vols dir?", "A ver el hijoputa del viejo que dice hoy, Este cabron a ver que me hace hacer hoy, etc...", ja vas preveure que passaria i em vas avisar, evidentment mentres ens canviavem a una barraca que hi havia un va dir, "A ver el hijoputa del viejo que humor trae hoy", ja ja jaaaaaa, jo tindria 18 o 19 anys i tot i no dir res estava tens però si no m'ho haguessis advertit potser hagués reaccionat diferent, en fi, una més per recordar.
Que mes avi, sempre he estat el teu preferit malgrat que mai ho hagis reconegut obertament, la Marta la de la iaia, i el meu germà, pobre meu germà vist des de avui, avi, el meu germà es el millor de tots però de llarg, amb molta diferència, moltíssima, te un cor dels que costa de trobar, de vegades penso que ojala l'haguessis volgut ajudar i comprendre com vas fer amb mi, no es un retret avi, però t'asseguro que amb una mica de voluntat estaries molt mes orgullós d'ell del que vas estar de mi.
Per lo demès res avi, hi ha una crisi que ni tu has conegut, tinc una merda de feina que durarà el que duri, la societat està cada dia pitjor, ja he fet 47 anys avi, ja em parlen de vostè, visc en una societat que no entenc, no entenc a la gent i la gent no m'entén a mi, em sento atrapat, no estimo la vida avi, no li tinc cap apreci ni despreci, m'és indiferent, el que per un altra persona seria trist a mi me la sua, si avi, ja se que no hauria de dir això, que si tinc una casa, fills, dona i gos, cotxe, etc..., però avi no tinc el mes important, saps que es el mes important?, despertar-te al matí i voler somriure, això ho vaig perdre fa molts anys, però cada dia pesa mes el despertar-me. I ja saps, "Es que tu...", ja, jo, però això també es el mes fàcil.
Deixe'm-nos de collonades, demà o demà passat aniré al Cap de Creus avi, hi vaig un cop o dos cada any, allà si que m'hi sento bé de veritat, sol, mirant el mar, escoltant el vent, caminant, fent fotos, fins i tot de vegades paro el mòbil, allà esta la meva pau avi. Allà vaig anar a seure, a plorar, a agafar forces quan vas estar ingressat la penúltima vegada, crec que era pel mes de juny, potser el dia del nostre sant. Quant vaig tornar vaig anar a veure't a l'hospital, hi havia el tiu de Lloret y la tia, aquella, l'inglesa, un altra que deu n'hi do si n'ha aguantat, però avi, l'inglesa els te ben posats, ja ho saps, crec que es una de les persones que mes m'entén, no se perquè tinc aquesta sensació, m'entén i no em qüestiona ni jutja, m'ho transmet les poques vegades que ens veiem, l'estimo molt a la tia Mary.
Et trobo molt a faltar avi, moltíssim, no hi ha dia que no pensi en tu, però sense mariconades, es a dir res de nostàlgies ni penes, Que faria ara l'avi?, Que pensaria d'això el meu avi?, Vaya ostia em va fotre l'avi perquè em vaig cagar amb la puta mare que'l va parir (Vaya ostia em vas fotre, eh!). Tenies raó quan em deies referin-te a la Paula, "Aquesta te les farà passar putes quan sigui gran", i jo reia. Me las ha fet passar putes però en un altra sentit del que tu deies. Estaries content perquè ni beu, ni fuma i això ja son molts de punts amb tu, però hi ha altres coses que jo crec que ha fet molt malament i he patit molt, però com tot a la vida, ara ja es "gran" i m'ho agafo de forma diferent, a fi de contes es la seva vida i ja s'espabilarà. En Martí està creixent i ara arriba a una edat molt complicada, ahir va fer tretze anys, procuraré seguir mantenint-lo aprop meu que es la forma que crec, encara que sembli mentida coneixent el meu historial, no es perdi pel camí com jo vaig, o quasi vaig, perdrem.
Res mes avi, perquè diria moltes mes coses però suposo que ara seràs un piló d'ossos en una caixa i no podràs llegir això, i si realment les ànimes queden navegant per un lloc que la ment humana no es capaç de imaginar tampoc fa falta que ho escrigui, ja que podràs llegir-ho directament del meu cervell, això que aquí deixo escrit i tot el que callo.
Una llum només s'apaga quan no la vols veure.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada