Catalenglish

Jo encara estic remembering el dia que que vaig perdre la key de la meva cabana del bosc de Tasmània. Recordo que era una freda nit d'agost, perhaps july, però crec que era agost perquè al juliol no acostumo a perdre mai res, encara que aquell july podia haver estat una excepció, no ho sé ni te importància ara mateix.Recordo que volia anar-hi a passar el peu de setmana i estava disposat a anar-hi volant amb Ryanir, però vaig pensar que sempre van amb els dipòsits de combustible amb una llumeta vermella que posa "EMPTY" i em vaig acollonir, potser per això em va molestar poc haver perdut la key de la cabana del bosc de Tasmània.

Com que ja vaig desistir de la idea de Tasmània, vaig pensar en que podia fer amb el meu temps que em cremava a la vida, hi ha gent que li cremen els calés a la butxaca, a mi em cremen els cales i el temps, per això soc malbaratador professional, perquè em crema tot, i fins i tot em crema pensar que yesterday no es mai, ni ho serà, el mateix que ahir, perquè està molt clar que ahir va ser dimarts i yesterday va ser tuesday, crec que la diferencia es prou clara, no?

Per tant recordo que vaig decidir seguir el river course, el river course de l'Onyar que a Girona tenim quatre rius per escollir, el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants. Be, al que anava, seguint el curs del riu Onyar vaig passar per sota del carrer del Carme fins passar la zona abans d'arribar al cementiri, una zona que em sembla al.lucinant, i mai hi he baixat, però es d'aquells punts de Girona que em semblen just for smart soul people, només cal mirar com hi travessa el sol a la primavera, la pluja a la tardor (Quan plovia), la foscor a l'hivern, l'amplitud exacta, la fondària exacta, la paràbola exacta, en fi, Perhaps ho exageri, però així es com ho recordo ara i jo visc ara, abans ja no i desprès no seria capaç d'afirmar-ho

També l'altre dia pensava, en quan era petit, jugàvem als carrers... No, collons, no m'estic posant nostàlgic, que our universe conspiri conta mi si es així, jugàvem al carrer a futbol, al patí de l'interblocs de Sant Narcís, això d'interblocs potser que m'ho inventi, però passo de descriure-ho ara com era, bàsicament una gran Massana plena d'escales, a cinc plantes, protecció oficial de finals dels anys seixanta, a tot arreu n'hi ha d'aquestes joies arquitectòniques, bé, doncs fèiem partits de futbol, recordo els piques que hi teníem, però el que recordava es que cantàvem una cançoneta que ara reproduiré, la cantava qui guanyava.

Hemos ganao
La cup del meao
El que ha ganado se la ha llevado
El que la ha perdido se la ha bebido
i torne'm-hi...

Maco eh?, parlem dels anys setanta, primera mitat dels anys setanta. Llavors vaig estar un temps, ja mes grandet, hungry de things que encara avui hi estic, de hungry em refereixo, però no se de què. 
Doncs que maques aquestes idees que ja ens havien inculcat, they're those kind of things that you don't know they're writing in your head, direct to your brain, drilling your inocence, and fucking your tender life, because that's what they like, go to fuck you, to drill you, to submit you, competir, guanyar, superar,collons ja se m'en va la flapa. Quan em refereixo a això, no em refereixo a ningú en concret, solament a la societat, the society, que analitzada des de una època o una altra veus com manipula les persones a la seva voluntat. Dit d'altra manera, I wanna drill you però sense fer-te sang que em fa cosa. 
Una manera podria ser entrar al teu cervell in immaterial mode i passejar-me-hi una estona per veure com el tens de flonjo, també seria interessant que estigues tan hungry que em veies obligat a rebuscar-te com un monkey esperant trobar-te alguna puça per alimentar-me, i moltes mes coses que algú sabrà i jo un dia descobriré.