La ruta del Carrilet

Bones, avui us explicaré una mica el que va succeir ahir, no diré tot allò d'encara soc viu, no m'he mort, encara que sembli mentida, bla, bla , bla

Ahir tota una colla varem acomplir la promesa d'en Pitu. És una d'aquelles promeses que fan a mitges en Pitu i totes les cerveses que s'ha begut fins aquell moment, i que normalment les fa més el raonament de les cerveses que el d'en Pitu, però això és igual, no té rellevància pel que vaig a explicar. La promesa, com totes les que li he vist fer, és sempre qualsevol cosa que dita en un moment de "eufòria, tristesa, mala llet, decepció" sembla que te'n lliuraràs, però acabes llepant, i fort. Aquest cop va prometre que si el Barça remuntava el 2-0 amb el Milà aniria caminant de Llambilles a Sant Feliu de Guíxols pel carril bici, que passa per l'antiga ruta que feia aquell romàntic i atrotinat tren anomenat "El Carrillet", i que tantes i tantes persones va portar en el seu moment d'esplendor des de Girona i pobles fins a Sant Feliu de Guíxols, per acostar al mar generacions senceres de gents de diferent pelambrera i status.

I així i per això en Pitu, l'Àngel i l'Antonio estaven a les sis i cinc del matí a la porta de casa per recollir-me, a mi, pobre desgraciat que en aquells moments encara no sabia si rajar-me o no. Perquè encara que vosaltres no ho sabeu, he estat molts de dies pensant en si anar-hi a peu o no. En fi, tampoc es tractava de fer el ridícul a última hora i varem anar a buscar en Lluís. Que a un quart de set encara s'estava fent l'entrepà, per cert. Ens vam aturar a fer un "carajillu", era negra nit i la noia que hi havia al bar es va espantar una mica, suposo que si jo veig baixar cinc paios amb aquelles pintes a aquelles hores també m'hauria espantat una mica.

Havíem quedat a dos quarts de set a l'estació del Carrilet de Llambilles, i allà estàvem tots. He dit tots?, no, tots no, sempre hi ha un Gerard a la teva vida, i això sempre retrassa mitja horeta  la partida. Feia una mica de fred, però bé, res d'important. Quan en Gerard va poder desenganxar-se les parpelles vam arrancar. I dic Gerard perquè la Marta, la seva dona, va baixar a peu i com un gínjol, per tant culpable únic i exclusiu en Gerard. 

Vam ser divuit a l'arrancada. Ja en arrancar es van anar fent grupets, com és lògic i normal, tres o quatre dones per aquí, parlant de no sé què, dos o tres més per allà, xerrant tampoc sé de què, tres vailets per allà, i darrera de tot el gruix dels mascles, parlant de futbol, jo al final, clar, amb els mascles, però de seguida me'n vaig donar conte. Era fosc, la càmera penjada al coll, motxil.la a l'esquena (per cert, em va dir no sé qui, crec que en Sergi, que era molt rústica, perquè en contes de ser d'aquestes de fibra, d'esport, és de pell. Si, com la d'en Pocholo, i és que un té el seu estil) i la veritat no m'interessava gaire ni parlar ni escoltar, només pensava, "Joan, has d'arribar, com sigui", ja no per ningú, per mi mateix, perquè hi ha vegades en què has de demostrar-te coses a tu mateix per continuar creient en tu, encara que només sigui una mica. 

Vaig pensar no t'embalis, però no t'aturis, agafa un ritme i endavant, crec que degueren ser uns deu o quinze minuts d'animar-me, de motivar-me. Així va ser com vaig començar a caminar a un bon pas i vaig començar a passar gent, quan atrapava a algú dèiem quatre coses i a continuar. Fins que vaig arribar davant de tot i em vaig trobar amb l'Antonio, ja no ens varem separar en tot el camí. També hi havia la Georgina i la Luci, vam estar força estona caminant junts però poc a poc l'Antonio i jo varem anar agafant distància amb elles. 

L'Antonio té una cosa molt bona, que m'encanta, i és què no parla gaire, de fet crec que parla una mica menys que poc, i això és genial, i més quan vas caminant a un bon ritme. D'aquesta manera vam arribar a Llagostera, on ens varem parar a esmorzar. Com que em conec bastant, sobre tot en aquest aspecte, no vaig voler esmorzar al bar que hi ha, El Carril, i ens cruspírem els entrepans que portàvem en uns bancs que hi ha al parc, desprès, això si, "carajillu" de rom Pujol. 
Ja portàvem quaranta minuts aturats i hi havia gent que feia deu minuts que havia arribat, per tant nosaltres, i la Luci que se'ns hi va afegir, vam deixar la resta allà acabant d'esmorzar, fent cafès i demès. Començàrem de nou a caminar. 

Crec que fins a Llagostera dúiem setze kilòmetres i poc més a les cames, encara estàvem bé, molt més bé del que mai hagués pogut imaginar-me. La Luci, per qui no la conegui, és una noia invident, no és cega, però s'hi veu molt poc d'un ull i de l'altre, gens perquè el té de vidre, doncs quan em va dir "Joan, puc venir amb vosaltres?", li vaig dir que si però que havia d'anar al nostre pas, i vaja si hi va anar. Al principi era més complicat, perquè anava al meu costat i l'anava avisant de pedres, voreres, entrebancs, etc... Però no anàvem gaire bé, quan li vaig dir, "Tu posat darrera meu, que així les bicicletes passen bé, i jo et vaig avisant", llavors si vam agafar una bona marxa, més ràpids i més segurs. La veritat és què em començaven a fer mal els bessons, sobretot el de la cama dreta, però no afluixava el ritme, de tant en quant, em girava i veia la Luci, suada, i l'Antonio darrera ella, vermell com el cul d'un nadó. Pensava, que cabrons, no em diuen que afluixi, i si els hi deixava anar un subtil "voleu que afluixi?", deien tu mateix, així que seguíem al mateix ritme. 

Vam arribar a Santa Cristina d'Aro quan les campanes tocaven les dotze en punt. Allà la Luci va anar a buscar el bus, perquè ella no es quedava a dinar amb nosaltres. Va tenir la sort de preguntar-li a una noia on estava la parada del bus, i li va dir que ella anava a Girona, que si volia la portava, així que la va portar fins casa seva. Però allà vam quedar els dos, l'Antonio i jo, ara si que estàvem fets pols, jo vaig tenir intencions d'agafar el bus fins a Sant Feliu de Guíxols, però vaig dir-me com va dir el Che, CAMINA O REVIENTA, i la veritat, no tenia ganes de rebentar. Ens vam aturar vint minuts, i tornem-hi que no ha estat res. Estàvem molt fotuts, ja portàvem vint-i-cinc kilòmetres a les cames, el nostre entrenament previ a aquesta caminada va consistir en anar de la barra del gigi al lavabo a pixar, i així és complicat que no t'entrin tots els mals. 

A més a més dels kilòmetres tinc d'afegir una cosa que no he dit, mentre era de nit i feia fresca el carril transcorria per boscos, quan el sol va començar a apretar de valent, perquè ahir va fer molta calor, l'arbre més proper que veies el tenies a dos cents metres. Fins a Llagostera dúiem una mitjana de 6 km/h, clavats, a Santa Cristina d'Aro, 5.91 km/h, bé, al kilòmetre 28.58 es va acabar la bateria del mòbil, la mitjana, en quatre kilòmetres i mig ja va baixar fins 5.75 km/h, és a dir estàvem molt perjudicats, però arribaríem, i vaja si vam arribar. Li vaig dir, "Antonio, si en Llagostera les hemos sacado medià hora, vamos a llegar una hora o hora y cuarto antes que ellos". 

Recordo el cartell com un mal son "Sant Feliu de Guíxols 3.7 Km.", mai tan poc se m'ha fet tan llarg. Aquests últims kilòmetres se'ns estiraven i estiraven, com chiclet, llargs i enganxosos, no podies desenganxar els peus de terra, els arrossegàvem, ni ens miràvem, ni parlàvem, ni tan sols ens posàvem d'acord, jo deia "el Pitu es un cabron, el y sus promesas, cawuendios", ell contestava "y nosotros unos gilipollas por hacerle caso", "ya, però el es un cabron, joder con las promesas de los cojones", "los gilipollas somos nosotros", vale, per tu els cinc durus. Jo li deia, per veure si entre els dos el criticàvem, i ens entrava aquella mala llet que t'entra quan et poses d'acord amb algú altre per criticar un tercer, que normalment no ha d'estar present, i així, amb aquesta empatia per una causa comuna treus forces d'on ja no en queden, més que forces, oblidar el dolor, això es el que jo necesitava, perquè forces en tenia, no gaires si voleu, però en tenia encara. Però el dolor era molt fort, peus, cames, malucs, esquena, tot era una fira de dolor. I no penseu que deia això d'en Pitu amb maldat ni emprenyat, que jo a en Pitu li tinc un apreci molt gran, ja ho sap ell.

En això veiem un meravellós cartell, resava així "Km 0 - Via Verda", collons, quin subidon, havíem arribat. No creieu que ens vam abraçar, ni vam xocar mans, ni petons, ni res de res, havíem arribat i no ens quedaven ganes ni de celebrar-ho, ni de felicitar-nos mútuament, ni tan sols individualment. 

Sense aturar-nos vam voler anar al restaurant on havíem quedat per dinar, els que veníem a peu i uns altres setze o divuit més que van venir en cotxes. En veure una senyora gran, i sabent que el restaurant està per on estan els mossos d'esquadra li vaig preguntar, "Señora, sabé donde estan los mossos",  "si, to p'arriba, to p'arriba, no se si pasara ahora l'autobús?", Autobús?, AUTOBÚS?, ens estava dient que des d'allà on estàvem per arribar allà on havíem d'anar, era millor agafar el autobús?, "tan lejos esta, es que venimos andando desde Llambilles y estamos hechos polvo", "pues mira que yo soy andarina, però habeis batido el record, madre de dios". 

Per qui no ho sàpiga Sant Feliu de Guíxols té dues coses que son molt característiques, i és tan particular que les dues coses estan dins d'una sola, pujada i baixada, a Sant Feliu de Guíxols o puges o baixes. I si, ho heu encertat, estàvem abaix i havíem de pujar, no creieu que a les dues o tres quarts de dues, desprès de trenta-tres kilòmetres, amb un sol de justícia que diuen, veure aquella pujada llarga, calenta i cruel, amb el reflexe d'un sol que saps que s'esta burlant de tu, és el millor que et pot passar, no, ni de bon tros. 

Des d'aquell punt fins al restaurant, que no us creieu que estava pel mig del poble, era dalt de tot, doncs des d'aquell punt fins al restaurant hi ha 1.40 km més, ho acabo de mirar al goolzoom. 

Increïble però cert, vaig arribar desprès de tants de dubtes. Vam arribar caminant fins a lloc, podíem haver trucat que ens baixessin a buscar en cotxe, però vam arribar a peu, destrossats, suats, cansats, però orgullosos d'haver arribat com s'ha d'arribar. 

Perquè l'Àngel ja hi era, Com pot ser sia anava darrera nostre?, doncs perquè a Santa Cristina d'Aro va agafar una drecera que el va portar fins a Sant Feliu de Guíxols en un moment, feia una hora que havia arribat. Mal fet?, crec que si, perquè s'havia de fer tot pel carril bici. Ben fet?, si, perquè ningú està obligat a res. 

Menys l'Isabel i la Ramona, que van tenir rampes i es van haver d'aturar, tots vam arribar a veure el Km 0 de la ruta del Carrilet, bé, menys l'Àngel que va fer una ruta diferent. De divuit quinze vam arribar a Sant Feliu de Guíxols amb glòria, dos amb dignitat, i un va anar de Llambilles a Sant Feliu de Guíxols, que també té un gran mèrit.

 Del dinar no en parlaré, i no perquè anés malament, ans al contrari, va ser collonut, molt bon rotllo, ambient, vam començar a dinar a dos quarts de quatre i sortíem a dos o tres quarts de set. Amanides, embotits, carns a la brasa, vi, aigua, cafès, xarrups, etc..., el que és un dinar de colla típic. Si no en parlo és perquè ja sabeu que els actes socials no son el meu fort, de fet, no vaig fer ni una foto del dinar.

Suposo que això no interessarà a ningú, de fet no m'interessa ni a mi, l'únic que si m'interessa i dono valor, és que desprès de tant de temps de no escriure aquí he tornat a fer-ho, i això m'alegra molt. 

CLICKA SOBRE L'IMATGE