Quan la natura venç al foc...

...passen aquestes coses, quan la negror de la mort es la melodia del foc, el crit de la terra es la dansa macabra de un foc que tot ho arrasa, tan sensual i enlluernadora com potent i salvatge, quan tot això succeeix, la natura sempre ens recorda que es mare de tot i que la seva voluntat està per damunt de qualsevol cosa que fossi'm capaços d'imaginar, que tot i arrabassar-li els pulmons a base d'inconsciència respira per nosaltres, neix per nosaltres i torna a fer cantar els nostres boscos per donar-nos una nova oportunitat de respectar-los.
Dit això, avui he anat a la zona del incendi que es va declarar, de fet no es va declarar a ningú, seria algú que el va declarar, segur, el dia nou de març d'aquest any. Fa molt de temps que hi volia anar i un dia per una cosa i unaltre per unaltra no hi acabava d'anar, avui ha estat el dia i m'he quedat meravellat de la verdor amb que creixen matolls i plantes, amb la força que d'arbres negres com les aixelles d'una mona neixen brots i branques fortes i plenes de vida i de sol. Es una zona que no hi havia anat mai i m'agradat molt, el massís de Cadiretes es molt ben parit, tot i que no he pogut baixar fins al peu perquè es pista forestal estreta i amb molta pendent, i no porto "tacos" ara a la moto.
Com no hi pot haver res perfecte hi ha una planta de compostatge que fot una pudor brutal, d'aquelles angunioses i fastigoses que costa fins i tot no vomitar, però no ho he fet ni quan estava envoltat de mil tres-centes vint i set mosques de tamany similar al d'un pardal.

CLICKA SOBRE L'IMATGE