Ahir, pensant, en una estona d'aquelles de catarsi en que veus tot sense saber si estas veient res, si realment existeixes o ets una broma macabra d'algun element cruel i incomprensible o si tan sols iràs be de ventre o tiraràs de micralax, vaig tenir una visió, una visió d'aquelles que de vegades em passen a la dutxa i no tinc res per apuntar, d'aquelles que de vegades tinc davant d'un paper i mai apunto perquè m'enganyo pensant que m'enrecordare quan se del cert que no serè capaç, tinc un TDA que mola per depèn que i per altres coses es molt cruel, pero es el que hi ha i aixi s'accepta. El que deia, vaig entendre el perquè de la supervivència, del sobreviure a situacions en les quals ens veiem atrapats sense saber com hem arribat a elles, perquè canvíen tant les coses sense donar-nos'en conte, fins i tot vaig entendre perquè els micos es mengen els mocs i son tan provocadors. El que passa es que no m'enrecordo collons, se que començava al mon real, i anava passant etapes, una rera l'altra, sense por ni angoixa, fins arribar a una pantà fosc i llòbrec, a on havia d'avançar sobre unes diminutes pedres solides però inquietants, rodejades d'amor i desamor que volien devorar-me, odis i amistats, feines i fam, misèria i diversió, animals salvatges i fastigosament dòcils, passat i present, fills, família, alcohol, drogues i sexe, tot estava dins aquell pantà, pero ja et dic, no m'enrecordo, només se que caminava, saltava, suava, vivia i moria damunt aquelles pedres. Vaig veure les coses que he fet de les quals m'enpenedeixo, que son moltes, les que em fan sentir orgullós de mi mateix, que son poques, però bàsicament vaig veure que el meu passat no condiciona el meu futur, i encara que se que no ho he apres ni ho aprendre, estic content perquè es un primer pas per, potser, entendre perquè collons un dia vam néixer en aquesta puta societat.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada