Vaya banda!!!

Avui hi ha hagut una bona junta a can Gi-Gi, a poc a poc ha anat arribant gent i al final tots mig torrats, menys jo, que soc home assenyat i prudent, com tots aquells que hem coneixeu heu tingut ocasió de comprovar en nombroses ocasions. Una estona mes llarga de la que pensava però bona.
Dit això, i com sempre penso encara que sovint força malament us comentaré una cosa en la qual m'he fixat i que potser no ve a "cuentu", però com aquí mano jo, ho explico.
Jo que soc home, o piltrafilla, de barri, Soc de Sant Narcís el millor barri de l'univers de llarg, malgrat que com tants de llocs ja no es el que era, però bé, el que deia, fa tretze anys que visc a Quart, i puc dir que m'he integrat, conec a mig poble, de la gent del poble em refereixo, no de nouvinguts com jo, (això no es la porta de la església ni de la farmàcia, ni tan sols l'entrada de una ONG, es la terrassa de can Gi-Gi), sempre he dit, perquè ho penso i continuo pensant, que ser de barri es molt semblant a ser de poble, ser d'un barri com Sant Narcís quan jo hi creixia té moltes similituds amb la vida d'un poble, malgrat que la gent que hi viu sol tenir uns treballs mes industrials que als pobles que solen, o solien ser, feines mes artesanes, mes tradicionals, una diferència notable però no insalvable. Avui m'he fixat en un detall que també es una gran diferència, aquesta tarda aquí al final érem molts, dotze o tretze, començaven a faltar cadires, lloc, i taula. Quan algú entrava a buscar beure, algú altre li fotia el lloc, quan sortia es posava on podia sense reclamar el lloc, riure, parlar i beure. La cosa esta en que els que estem a la foto, i els que ja havien marxat, quasi sempre ens sentem en grups, llocs i taules diferents, perquè ja se sap que els animals s'ajunten per empatia. Doncs tornant al barri, al barri es reclama el lloc "Eh, que aquí estava jo", i si no s'aixeca li volques la cadira, també hem crescut junts, porta per porta, gamberrada a gamberrada, borratxera a borratxera i pas a pas, ja se que pot semblar una tonteria, però a mi m'agradaria saber el perquè. Crec que els barris obrers dels setanta van ser una bomba de rellotgeria que no va arribar a esclatar de forma excessivament violenta, hi havia un barregim barrejam de gents d'aquí i d'allà que feia molt complicada la confiança global malgrat que la personal sempre ha existit sense cap mena de dubte.
Rellegint me'n donc conte de com se me'n va el cap sol cap on li surt dels collons.