Coses estranyes

Si mai no he vingut aquí com es que ara hi soc?, això es el que em preguntava tot mirant de reüll les parets nues de vulgaritat i altament recarregades d'art d'altres èpoques i també d'aquesta. De cop i volta i com aparegut del no res va aparèixer un petit elefant, petit de petit no de edat, ja que em va dir que tenia tres cents cinquanta anys i que el proper mes d'agost en faria tres cents cinquanta tres. Suposo que en veure la meva cara de sorpresa va voler fer-me entendre el perquè d'aquella suma d'anys tant estranya.

-Saps perquè soc petit?, doncs perquè no soc gran, mira tu que senzill. Si ja sé que els elefants son grans, però jo no, jo soc petit, i el millor de tot es que soc petit perquè vull ser-ho, vaig triar-ho en fer els dos cents vint i cinc anys que es quan tothom pot escollir el que vol ser ja que assoleixes la minoria d'edat. Però deixem-nos de xuminades i anem al que anàvem. L'any que ve faré tres cents cinquanta tres anys perquè el meu aniversari es a l'agost, el proper aniversari serà el maig i en faré tres cents cinquanta dos que serà quan assoleixi la majoria d'edat i llavors podré triar entre ser un elefant petit, un gat gros o un cocodril amb bigoti. Això de ser un cocodril amb bigoti mola, però no ho tinc decidit encara.

I dit això va desaparèixer. Ara començava a entendre les coses, havia arribat allà on tothom diu que no s'hi pot viure, allà on la gent deixa d'existir, on la realitat es tan real com tu vulguis que sigui, allà on l'absurd i el surrealisme es converteixen en el mes lògic i real sense haver d'escoltar les veus moralistes i estúpidament adoctrinades per una societat que em te segrestada l'ànima de forma tan cruel que ni tan sols es capaç de demanar-me rescat per poder recuperar-la.

Vaig saber que estava tan dins meu com mai hi havia estat quan sense cap mena de soroll vaig veure derrumbar-se aquelles parets nues de vulgaritat deixant pas a un paisatge realment colpidor i emocionant. Un immens camp de boles de vidre amb pèl taronja feia de coixí a mil estrelles que lluïen hermoses canviant les tonalitats indiferents a tot el que passava al meu voltant, el meu cervell brillava, ho notava, un exércit de cucs de seda desfilava al compas d'una marxa sorda interpretada per la banda d'escarbats que com a instruments utilitzaven fulles de marihuana, mentre un pila de gots de plàstic aplaudien enfebrits d'emoció aquella meravellosa rúa. Vaig entendre que aquells gots estant dins meu significaven els milers de litres de cervesa que ha filtrat el meu cos al llarg dels anys, potser els escarbats tenien que veure amb els Beatles i les fulles de marihuana no ho se, perquè a mi els porros m'agraden mes de hatxis, collons ja m'he refredat.

Hi havia al costat esquerra de la part dreta una filera de rodes de bicicleta de diverses mides i colors que giraven cada cop a mes velocitat al voltant d'un arbre que les mirava amb un somriure pervers, vaig entendre que esperava el pitjor, un accident múltiple, dolorós i tràgic. Però no hi va haver fatalitat, tal i com van començar a embalar-se les rodes frenaren i s'ajagueren al voltant de l'arbre a descansar, i tot dormint-se començaren a somniar.

Vaig perdre la poca tensió que tenia, quan vaig veure tota mena d'animals i coses que aquí on estic sentat no entendria, cargols amb motors de gasoil, que per cert deixaven una fumerria verda impressionant, guineus amb els ulls pintats oferint-se a camells de sis potes, ratolins amb banyes impartint conferències impossibles, fanals de barri ballant al ritme del vals de les foscors, llops que només observaven el pas incansable de llapissos de colors, serps amb cames tant llargues com dies de tristesa, exercits de formigues que lluitaven entre elles pel plaer de morir en combat, portes que quan es tancaven encara estaven obertes, hi havia també al fons i mirant despreocupat tot aquell quadre fantàstic un cocodril amb bigoti, i en veure'l vaig pensar que ja érem al mes de maig i aviat arribaria l'estiu.