You really got me, and i really got you

Estic escoltant The Kinks, You really got me. M'agrada molt aquesta cançó, de sempre i ara més encara, no se perquè, suposo que aquelles coses que et marquen la vida, en aquest cas parlem de rock'n'roll, queden allà dins teu en repòs esperant el moment de tornar a donar-te la força i l'empenta que de vegades es va perdent amb el pas del temps i el pas dels esdeveniments diaris que a fi de comptes son la brújula que ens guia i potser mai acabem de tenir controlada.

Aquesta guitarra tan nítidament bruta de The Kinks m'agrada molt, i potser sigui perquè jo soc tant nítidament brut que m'hi veig reflexat. Eiiiiiii, que no em refereixo brut de porc que em dutxo a diari, em refereixo a brut de distorsionat perquè vull ser jo i no acabo de ser-ho, perquè vull fer coses que no acabo de fer, perquè penso moltes coses que m'encantaria escriure i no ho faig, perquè un dia la vida es va girar i no vaig saber entendre el gir que havia fet, per moltes coses així sense gaire sentit si vols, sense gaire pes si vols, sense gaire lògica si vols, per tot això crec que m'encanta la guitarra nítidament bruta de The Kinks.

You really got me now diu la cançó, Realment em tens ara, quina entrega i submissió en tan poques paraules, tanta que soc incapaç de fer-les meves si no van acompanyades de I really got you now, Ara realment et tinc. Que de fet tant una cosa com altra son només frases fetes, a vegades reals, a vegades falses, a vegades mentideres i moltes altres vegades temporals. Però com no venia a desvariar aquí ho deixaré amb "You really got me now cause i really got you now".

Espero que us hagin portat moltes coses els reis, encara que parlar de reis avui dia es una mica pelut, si no mireu tot el tema de l'elefanticida del país veí, aquest cabró ens vol pelar com elefants, colonitzar, exterminar, això si, no es res personal, només es para mayor gloria de españa, fill de puta. Ara he començat a llegir un llibre, Lliures o morts, i m'he donat conte que als catalans sempre ens han estimat molt des de aquesta espanya pudenta de feixisme, si no llegiu això: "En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. Francisco de Quevedo, escriptor (1580-1645)", maco eh, ja abans de venir a tocar-nos els collons ens estimaven.

El que deia o volia dir, espero que els reis us hagin portat moltes coses. Per a tu senyoreta de grans pits tot l'amor que mai vas conèixer, per a tu pacient infant que plores la joia de saber riure inclús quan toca plorar, per a tu mare trista la felicitat que vas perdre fa tant de temps, per el coix l'estil d'un cavallet de mar al moure's, per mi tu, per tu la llibertat, per la terra pau, pels polítics vergonya, pels vailets un futur clar i net, pels que hagin de morir una mort digna i dolça, per la societat una mica de sentiments,  per a tu director d'escola paciència, pels assassins la mort, per els abandonats sort i força, pels reis esclavitud i pels esclaus un regne, pels que odien cordura i pels que estimen passió, pels tertulians televisius ànima, per mi tu i per tu la llibertat.

No vull en-descuidar-me de tots aquells que no saben ni sabran mai que representa tota aquesta història de reis, papa noel, el tió, etc.., per tots aquells que neixen allà on les persones no em estat capaces de fer que siguin llocs on poder viure, em refereixo a tota aquesta gent que mor a diari a l'Àfrica i per extensió a qualsevol lloc de l'univers on la vergonya es l'únic adjectiu que qualifica la nostra espècie, per a tots aquells milions de desemparats, refugiats, torturats, humiliats, abandonats per una merda de sistema consumista, per a tots ells desitjo la meva vida, que puguin menjar cada dia tres cops i també a deshores si tenen gana, que en contes de patir per veure consumir-se els seu fills pateixin per que quadros i ratlles no queden bé, que en contes de caminar kilòmetres per anar a buscar una galleda d'aigua puguin venir a can Gi-Gi a fer una birra amb mi, que en contes d'anar descalços puguin tenir les mateixes sabates que jo calço, que tinguin sempre el somriure dibuixat a la cara per a la nostra vergonya, i sobretot que mai perdin les ganes de perdonar-nos també per a la nostra vergonya. A tots aquells oblidats, a tos aquells que no existeixen per a la societat, a tots ells salut i pau. 

I ara que m'he quedat una mica bastant trist i sentint-me força culpable, perquè això que he escrit ho penso sincerament però ho recordo molt poques vegades, infinitament menys del que hauria de fer, us deixaré unes fotos de Ciutadella que tenia per revelar i vaig trobar un dia al portàtil.

CLICKA SOBRE L'IMATGE