Potser si que...se m'en va una mica l'olla

Bona nit, son les 16:42 horari Gironí, i aquí m'obligo a estar per collons i per ganes. Ahir al vespre, mes aviat a la nit, vaig començar a escriure, però en un acte il.luminat per algun astre em va donar per rellegir-ho un parell de cops, i ho vaig esborrar tot, ni tan sols vaig fer cas d'aquell petit dimoni que em deia "no ho esborris, deixa-ho i, demà ho llegeixes, ja veuràs com potser no és tan bèstia", però realment una cosa és semblar i esta mig , o del tot, tarat, i l'altre ser un animal sense sentiments, ahir al vespre si m'hagués mossegat la llengua m'hagués enverinat, i cap de vosaltres haguéssiu corregut a fer-me el boca a boca o el boca al que sigui. Amb això no vull dir que tingués raó del que vaig escriure, ni molt menys, segurament només en tenia un quaranta per cent, que ja es una quota més que acceptable per publicar-ho. Tot això era més que suficient, però tot allò que em queda de persona, que no és gaire, em va impedir fer-ho, i ho agraeixo. Aquella maleïda veu, divina i estimada, que em diu a vegades el que és passar-se del límit autoimposat. Ja no ara que començo a tirar cap a vell decrèpit i boig, mai l'he escoltat, però sempre ha imposat el seu seny, de vegades li ha costat i s'ha emprenyat molt amb mi, amb raó, ho reconec, però sempre he arribat a mig pas de l'abisme i mai he arribat a fer l'últim pas, em sembla que li agraeixo, però tampoc n'estic segur, potser l'abisme tampoc és tan dolent, la gent té por a morir, diuen, però crec que només es té por al patiment per morir.

Val, si has arribat a llegir fins aquí, gràcies i enhorabona, tu també estàs mig tarat/da, ara ens deixarem de paranoies certes, però paranoiques i parlarem d'altres coses.

Saps el conte del cargol i el mar. No?. Jo tampoc, però mirarem d'aprendre'l. Hi havia una vegada (com mola "hi havia una vegada", és com comencen molts de contes, suposo que pensem que els nens sons imbècils, menys nosaltres quan érem nens, que érem molt putes, tot ho sabíem, ens la pelàvem com micos, fins i tot fèiem concursos de pall....., etc...). Aviam tornem-hi. Hi havia una vegada un mar que pensava sense poder parar de pensar, i pensava en tot el que tenia al ventre, que era molt, variat, abundant, acolorit i llefiscós. Sípies elèctriques i calamars gegants; verats ratllats de clara foscor; llises llargues i estilitzades; orades lluentes com l'argent i pops de mil potes i negra fugida; prats de posidònia, verds i dansaires; coralls que morien sense que pogués fer-hi res; antigues ànimes que hi passejaven desprès de mil anys de morir els seus cossos, dins el seu ventre; antics vaixells pirates i de vergonyoses armades, dels quals tots els països colons encara s'hi senten orgullosos; bolquers, rentadores, ampolles, paquets de drogues tirats a correcuita (per què us penseu que els raps foten aquests ulls?), plàstics, ferros, burilles, calces, condons plens d'amor, preservatius plens de vici, cadàvers amb sabates de disseny, i entre mig de tot això, com no, bancs de sardines, milers, milions de sardines, buscant com boges on collons estan les brases, l'all i el julivert.

Doncs vet tu aquí, que un mes de juliol, a la Costa Brava, n'hi havia tres famílies. Totes tres formades p'el cap de família, el Pare (com no podia ser d'altra manera), la Mare (mamelluda i pagesmopolita), i dos fills. Curiosament totes tres famílies tenien la parelleta, i curiosament totes les parelletes tenien quatre anys, les noies, i sis anys els nois. D'això en el meu món s'en diu fornicació programada. Perquè eren tres famílies de Vidrà, que hi van néixer, hi van créixer, s'hi van casar, es van aparellar, van procrear, hi van treballar, etc....

Vull abans de continuar, dir que mai he estat a Vidrà, que si he posat el nom d'aquest poble és, perquè he buscat al google maps Ripoll i hi he buscat un poble petit i pròxim, m'ha semblat molt petit i segur que és preciós per anar a visitar-lo, espero que si mai algú de Vidrà llegeix això no s'ho agafi malament ni molt menys, de fet ara em sento obligat a visitar-lo i així ho faré en breu, faré unes fotos i us ensenyaré com és el poble de Vidrà, i espero ser capaç d'ensenyar com és la seva gent.

Dit això, les tres famílies de Vidrà anaven cada any a la Costa Brava de vacances, a qualsevol lloc multitudinari i indeterminat, però era la seva alegria de l'any. Després d'un any dur de terra i bestiar, la platja, la sorra, el sol costerenc, que crema menys que el sol de muntanya quan el llom no sap el que és adreçar-se.

Mares al sol, banyadors discrets per molt de tapar, indiscrets per horteres i passats d'època, però felices i contentes, barrets de palla i carns al sol mediterrani. Pares panxuts de mans rudes, treballades, cares i braços negres com escarabats rogencs, panxes i cames blanques com nadons acabats de néixer. Nens boigos d'alegria rebolcats per aquelles onades que no existeixen a muntanya, cridant com salvatges acabats d'alliberar d'una gàbia de la que mai havien somniat sortir, perquè dins el seu mon, envoltat de fred i pedres gegants, ja tenen tot el que desitgen i necessiten, i un dia pensaran i no sabran quina és la malaltia que devem tenir els demés per estar tant imbecilats, agilipollats i apollardats. Però ves per on, les tres nenes, la Nuri, la Roser, i la Montse, que feien P4 al col.legi del poble, a on hi havia dotze criatures en una aula, cursant des de P3 fins a cinquè, estaven assegudes a la vora de la mediterrània, hi varen començar a cantar una cançó que la senyoreta Maria els hi havia ensenyat aquell mateix curs, a P4, a una aula a on hi cohabitaven dotze criatures, intentant aprendre tot alló que no els hi serviria de res, cantaven allò  ..

Cargol, treu banya,
puja a la muntanya;
cargol treu vi,
puja al muntanyí.

Cargol treu banya,
puja a la muntanya;
cargol bover,
jo també vindré!

El mar en escoltar allò va quedar bocabadat. Que cantaven aquelles nenes?. Què era un cargol bover?. Hi havien cargols mes enllà del seu ventre?. Per què les muntanyes sempre es mesuren pel cim del meu nivell?. Per què no cantaven Mediterráneo aquelles nenes?, tant si d'en Serrat o de los Rebeldes. Per què no havaneres, boleros tristos o cançons de taverna?. Per què?. Per què?. Per què?

I el mar en no poder entendre-ho, en no poder parar de pensar-ho, en no sentir-se el Déu que realment es creu ser, i és, va començar a notar com els ulls se li humitejaven. I desprès de la humitat va arribar el plor, tot seguit la desesperació inconsolable del que se sap menyspreat, per acabar plorant com una ploranera de finals del segle XIX. I així va ser, encara que us costi de creure, que el nivell del mar va començar a pujar de sobte, l'aigua mes salada que mai de la vida, la gent que sempre es posa a mig metre d'on arriben les onades, sense adonar-se'n, eren xops, tovalloles, bosses, ombrel.les. Es va convocar una reunió urgent amb tots els alcaldes de la Costa Brava. El mar ja arribava a tots els passejos marítims, inundant panots, baixos, locals. Ningú sabia que estava passant, però segur que era greu. A les noticies de totes les cadenes de televisions locals, nacionals i internacionals ho explicaven. La mediterrània s'havia tornat boja,  tots els pobles de la costa, des de Portbou fins a Tarifa estaven completament submergits sota les seves aigües, i continuava pujant el nivell, sal sense pebre, llàgrimes sense tristor, la mediterrània plorava i plorava d'alegria. Aquell dia el mar va demostrar el seu sentiment, el seu cor, la seva intel.ligència. Ningú va morir, ni hi van haver danys personals, els boscos des del primer moment van poder viure sota la seva protecció, la gent va anar caminant, en bicicletes, motos, cotxes, camions, autobusos, patinets i xancletes apartant-se de l'invassió marina. Espantats, acollonits, cagats per ser sincer. Però com ve diuen els castellans, no hay mal que cien años, dure ni cuerpo que los perdure. De cop i volta el mar va deixar de plorar, les aigües van deixar de pujar, i tothom va respirar amb tranquilitat. Ja no quedava res d'allò que fins aquell matí havia estat, la península ibèrica va quedar reduïda a una illa de vint per vint kilòmetres, tothom estava concentrat en aquell espai.  Només va quedar un poble sec, al bellmig de tot d'aquell domini inhumà, un poble on van canviar els negocis ramaders i agrícoles per altres de més còmodes, como vendre samarretes als guiris, balladores de flamenc, braus amb banderilles rebentant-los l'espinada, taces i polseres. Amb una plaça major molt menor de tamany i on tres nenes cantaven al.lienes a tot el que passava...

Cargol, treu banya,
puja a la muntanya;
cargol treu vi,
puja al muntanyí.

Cargol treu banya,
puja a la muntanya;
cargol bover,
jo també vindré!