La número cent

Michael Maldonado

         Fa molt de temps que penso, que aquesta que escric ara, és l'entrada número cent del bloc, quina gran cosa, eh. Bé, ja fa tant de temps que hi penso, que he deixat de pensar en escriure-hi, al bloc, l'entrada em refereixo, si home, la cent. Potser, de fet segur, he pensat que això era una efemèride digna de remarcar, que siguent la número cent no podia escriure una més de les meves tonteries, anades d'olla, idiotades, tristeses o alegries.     

         
         Havia de ser especial, tant especial que no sé que escriure, i com em trobo una mica segrestat per la meva obsesió pel cent, passo de celebracions i intentaré ser una mica jo. Encara que sembli mentida, jo a vegades no soc jo, soc un altre que no és jo, sino un que passava per allà i s'hi va quedar a viure. No sé si mai us ha passat, es una cosa estranya. 
         
       Buscaré alguna foto per la xarxa, il.lustracions, coses, i intentaré deixar-vos veure alguna de les coses que m'agraden.

         Des que vaig començar a pensar en el cent, vaig començar també a fixar-me en una cosa que mai havia pensat. 

         El xampú, el gel, quin gran invent, suposo. El cas és que fa molts de dies, des que vaig començar a rumiar el tema del bloc, que penso, Per què si aquests meravellosos i higiènics productes son de colors tan vius i ben triats, blaus, verds, els roses van des de la tonalitat més tènue al fúcsia més xoni, fins i tot n'he vist de marrons, que ja se'n cuiden de posar ben gran, GEL DE XOCOLATA, taronja, vermell passió, groc rovell, groc palla, groc desert, i groc com quan ja has pixat la cinquena cervesa. Doncs per què quan l'apliques, amb delicadesa i suavitat, (no és necessària tanta tendresa per dutxar-se, que es tracta de treure ronya), fa aquella escuma, que poc a poc es va quedant enganxada a la pell, aquella escuma que invariablement és blanca?

         Doncs bé, no ho sé, porto un parell de mesos pensant-ho i encara no ho sé. El que

Mark Ryden

va començar com una broma cap a mi mateix, s'ha convertit en una gamberrada que no em deixa dormir. Porto dos mesos dormint entre una coma zero tres i una coma zero cinc hores per nit (1.03 a 1.05 h/pn), i això us asseguro que és un pal. Ja no pel fet de no dormir, no dormir a fi de contes és estar despert, i com ho estic cada dia ja hi estic acostumat, no m'ha costat adaptar-me a això, no. És un pal, perquè a la nit em vaig enganxar a mirar en sandro rey (em nego a escriure-ho amb majúscules), i el pitjor no es això, el pitjor és que cada nit, cada cop, cada instant que el sentia dir allò de, bendiciones y buenas noches, em sentia bé, sentia pau. Em maleeixo a mi mateix, em vaig deixar seduir, inclús un dia, mal em sap dir-ho, Déu bé ho sap, vaig trucar-lo.

           - Buenas noches, con quien hablo? - Em vaig ben emocionar

     - Conmigo, ..perdone sandro, Joan, me llamo, Joan, es que estoy un poco nervioso...yo le veo cada noche...  - realment estava nerviós, molt nerviós, només havia estat vint-i-cinc minuts (25 min) escoltant aquelles veus i músiques al telèfon. I ara, ara ell em parlava.

         - Usted no se preocupe, calmese, a ver, un momento por favor, no diga nada... - Us juro que vaig tenir un calfred, va estirar el braç cap a mi, va abaixar el cap, jo em vaig acostar a la televisió, agenollat amb el mòbil a l'orella, que a aquelles alçades estava bullint. De cop va aixecar el cap, amb força.    

         - Como me ha dicho que se llama?

         - Joan, soy un gran admirador suyo.

         -Usted tiene algo que le inquieta José, he visto algo malo,pero usted no se preocupe. hace mucho que no se hace unos anàlisis, verdad? - ostia, que m'ha trobat?, vaig quedar blanc

         - Joan, me llamo Joan sandro. Me he hecho unos de pixum hace poco, pero me ha dicho el medico que estoy bien.

         - Al lado del ambulatorio adonde usted acude, veo un banco, hay un banco a la derecha y unos arboles enfrente, sí?

         - Si, tienes el pelo muy bonito sandro. - m'agradava aquell paio

         - Usted sale cada dia de su casa y va al kisoco a comprar el periodico, la mujer que se lo vende es rubia....

         - ...no, yo nunca he comprado un periodico...

         - Bueno usted no se acuerda, yo estoy aqui para ayudarle, pero si usted no quiere...

         - Si, si, perdone sandro, es que estoy muy nervioso.

         - Bien, buenas noches, con quien hablo?.

         - Con Joan. - El telèfon va sonar , pii pii, vaig mirar la pantalla, deu per cent (10%) de la bateria restant. Em vaig acollonir.

         - Usted José, cuando sale del kiosco, de ese que está la mujer rubia, va a la plaza y mira pasar a las madres que llevan a los niños al colegio.

         - Pues..no voy a ver a esas mujeres, de hecho, yo soy gay. - sortia de l'armari davant del gran sandro.

         - A ver José, usted no lo sabe, pero yo si, soy sandro rey y estoy conectado con el cosmos, ahora bien si usted va a saber mas que el cosmos, entonces no podré viajar al trigono. Tienes una piedra en el riñón, maricón.

         - ...

         - BENDICIONES Y BUENAS NOCHES

I em va penjar, el molt cabró em va penjar. Vaig mirar el mòbil, trenta-set minuts de rellotge, escoltant, paraules, músiques i a un fill de puta que em va dir maricón, però no va tenir collons de dir-me, perquè l'escuma és blanca.

P@perry

         De cop vaig ser conscient, el mòbil cremava, cremava molt. Vaig mirar la pantalla, les tres dos punts quaranta-set de la matinada (3:47 am). Vaig mirar la app del mòbil, gestió de la bateria, resta un 6% de la càrrega. Potser em quedava temps per una trucada més. Havia d'escollir bé, però necessitava esperar que es refredés. Notava una cremor a l'orella, em picava molt. Vaig anar al mirall del lavabo, i ho veig veure. Vaig veure un penjoll al lateral del meu cap, vermell de sang, amb unes butllofes que palpitaven. Feia por de veure, em bategava l'orella enrojolada de sang, a punt de rebentar, ardent i punyent. I llavors, en baixar la mirada, el vaig veure, allà, quiet, silenciós, dins del seu palau transparent, absent i indiferent a tot allò que m'amoïnava. Era de color canyella, cremós. Una suau crema d'ossos bullits aromatitzat amb  la millor tècnica que havien pogut

Steve Simpson

descobrir en els laboratoris d'una gran corporació dermoestètica. Tenien la seu principal a Madison, Wisconsin. A París, Londres, Roma i Melilla hi tenien delegacions, a molts de llocs hi havia subdelegacions, normalment en un radi de tres cents kilòmetres (300 km) de les delegacions. Aquestes es ramificaven en subsubdelegacions, que solien estar entre cent cinquanta i dos cents kilòmetres de les subdelegacions. Les subsubdelegacions no es ramificaven en subsubsubdelegacions, bàsicament, perquè quan van fer tota la imatge corporativa, a la maqueta de les cartes no hi van deixar lloc per tants de caràcters, i no hi cabia una paraula amb una extensió tan inusual. És per aquest motiu que van decidir que per continuar ramificant-se havien de canviar d'estratègia corporativa. Van decidir que les subsubdelegacions no es ramificarien, es dividirien i subdividirien fins l'infinit, van dir-li "Expansió Global del Modern Desenvolupament de la Corporació" (EGMDC). Així va ser com van néixer els primers punts d'acopi de producte. Els treballadors en deien magatzems, però ho deien a veu molt apagada i estant segurs que no hi havia cap encarregat a prop, era motiu d'acomiadament inmediat.

Idool

         Allà estava el sabó de mans, davant meu, color canyella, cremós, insultantment provocador. Xuf, xuf, me'n vaig posar i el vaig observar. Mort al palmell de la meva mà, fràgil i lluent. Acostant el nas vaig olorar-lo, realment aquella corporació tenia bons investigadors químics, era canyella, suau i dolça. Tancant suaument la mà, en tornar a obrir-la vaig veure com s'havia estès, feia puntes, com una serralada vora el mar, toves i amenaçants puntes de sabó. Sota aquella collada, a la vall del meu palmell, una boira cremosa anegava les línies de la meva vida, les que han anat creixent juntament amb la meva història. Vaig obrir l'aixeta, deixant rajar un fil d'aigua, com una

Gabriel Pacheco

agulla transparent. En acostar la mà ben oberta l'aigua va començar a filtrar-se entre les escletxes d'aquella serralada, arribant sense gaire esforç a les valls, on va deixar un rastre de misèria i desolació. No podent aguantar més vaig ajuntar les mans, i vaig iniciar el  refregament, amb força, l'una contra l'altra. Inevitablement, va ocórrer el que ja em temia, una escuma blanca i airejada va començar a sortir d'entre les meves mans. Pel mig dels dits, entre els palmells, envaint la meva pell, aquella escuma acabaria per transtornar-me. Vaig esbandir-me bé, molt bé. Vaig acabar l'acumulador de l'aigua calenta. Dos cents litres (200 l) d'aigua calenta van ofegar i enviar a la més profunda de les clavegueres aquella maleïda escuma de la corporació, que des que va iniciar el seu EGMDC havia aconsseguit arribar fins i tot al lavabo de casa meva.

         Fa dos mesos que dormo entre una coma zero tres i una coma zero cinc hores per nit (1.03 a 1.05 h/pn), i m'es igual, ja dormiré quan em mori, però, perquè collons l'escuma és blanca si els xampús i gels tenen uns colors tan macos?

         Si algú no acaba d'entendre la magnitud de la tragèdia, que li pregunti a en Monzó, que el va escriure ell. Però si tu no entens el que a mi em succeeix amb aquesta nova obsessió, observat quan et dutxis i pensa, per què collons l'escuma és blanca si el gel és blau?