Avui m'ha dit en Jordi (En record de l'Eugènia)

Breu i ràpid que es tard,

avui m'ha dit en Jordi, lamentablement en un mal lloc, al tanatori de Girona, Joan jo segueixo el teu bloc i fa molt que no hi escrius. Si, fa molt que no hi escric, però crec, perquè ho sento, que això aviat canviarà, m'ha agradat saber que gràcies a aquest bloc ha descobert que l'Auster no és un escriptor americà més. Us parlaré d'en Paul, l'Auster, i el teatre, concretament Sunset park, companyia el Retret. Tornaré.

No puc deixar aquest escrit sense recordar l'Eugènia, la companya del meu cosí, en Xavi, la mare de l'Adriana, filla de la Rosa, germana de l'Albert i la Cristina, cunyada de la Gemma, tia d'en Ricard, i segur que moltes més coses que no sé o no recordo, a nivell de llaços familiars.

L'Eugènia ha viscut la vida que li ha tocat viure, com tots la vivim, i la mort que li ha tocat morir, com a tots ens tocarà. El fet diferencial, és que a ella se la ha emportat la mort de la forma més cruel, aquella que quasi tots per diversos motius coneixem i hem viscut, un fill de puta, de nom cabró, de cognom càncer que, malauradament, encara no som capaços de controlar. Malgrat que podem controlar viatges interplanetaris, la maduració de la fruita, l'eterna joventut de la pell als vuitanta anys i que la telefonia mòbil serveixi per a qualsevol cosa, i sí s'éscau, per trucar, l'Eugènia ha marxat, físicament per sempre. Per qui l'ha estimat ha marxat només els dies que es necessitin per assimilar-ho. Té, que no tenia, cinquanta-un anys, acabats de fer, a l'hospital, deixa entre moltes altres coses mare i filla, filla i mare, entre moltes altres coses. Eugènia, allà on el gran cabró hagi decidit portar-te, allà des de on ara ens miraràs a tots, allà on trobis el teu lloc, el teu espai, el teu repòs, des d'allà on vegis créixer la teva filla, del mateix lloc on veuràs el meu cosí acabar de perdre el pèl, allà on siguis, que sé perfectament que si poguessis ens explícaries amb passió com és, amb pèls, detalls i amb aquella brillantor als ulls que tantes vegades m'ha sorprès, son coses que es senten quan saps que no tornaran a ocórrer, des de allà on siguis, sigues feliç, viu la teva mort en pau, i intenta donar a tots aquells que han viscut les teves alegries i el teu dolor, la pau, la calma, i l'estabilitat. Perquè com bé va dir algú, ningú mor si algú el recorda, i jo hi afegeixo, ningú viu si algú l'oblida. A tu s'et recordarà, tant com no s'et va oblidar quan eres aquí. T'haig de dir una cosa, ha vingut molta gent a dir-te adéu, moltíssima, has tingut un camí relativament curt, però has deixat petjada. Eugènia, allà on siguis, descansa en pau, i si hi ha revolució, avisa'm, li fotrem foc al convent.