Girona, un cop mes i per sempre

Ja ho diu el títol, Girona un cop mes i per sempre, encara que no se si per sempre mes o solament per sempre i prou, no se trobar la diferencia, però segur que hi es. Un cop mes he anat a passejar per Girona, a fer alguna foto, i a passar fred, fred d'aquella que no sents fins que arribes a casa i ja es massa tard per matar-la abans de néixer. Però be, no em queixo, tot i aixi encara camino i respiro malgrat que cada dia em falten mes ganes de fer-ho, com diu, o deia la meva mare, tots aguantem molt mes del que creiem que podem aguantar, m'ho va dir fa molts anys i torna-va a tenir raó, encara que jo aixo ho matisaria amb una pregunta, quan ja aguantem molt mes del que ens pensem que podem aguantar, on esta el limit entre el color i la foscor?. Be deixem-nos de tonteries no fos cas que ens donéssim conte de que no son tonteries i realment ens comences a preocupar. Dia de san Calentin, son raros aquests espanyols, quatre fotos per Girona i cap a casa
Ah, se m'endescuidava, he anat a fer una birra a l'arc i en Lluís quan jo arribava ha començat a tocar el piano, li he dit al cambrer que tregues la radio perquè es creuava i no arribava a l'alçada del moment, estava jo sol al bar i li he demanat si us plau, alla a les fosques i sol, boleros, m'agradat moltíssim, fins i tot he deixat el diari, estava disfrutant fins que a les fosques i sol, s'ha posat a cantar, primer baix, de volum i de to, però quan ha volgut entonar el "My way" en versió catalana, xixixixixi, fiu, he marxat, de totes formes ha sigut un gran moment aquest.

CLICKA SOBRE L'IMATGE